Barcelona es pot considerar el prototipus d’una ciutat europea mediterrània amb una llarga tradició urbana. Precisament, les ciutats del sud d’Europa presenten unes característiques formals i uns processos de formació històrica específics: la densitat i compacitat de la seva forma urbana i la seva evolució per extensió, més que per reforma, les singularitzen respecte de les ciutats del nord d’Europa. A més, la condició mediterrània li proporciona unes condicions climàtiques molt suaus i li ha permès participar de les diverses cultures que han colonitzat les ribes d’aquest mar històric.
En els seus més de dos mil anys d’història, la ciutat ha exercit el paper de capital de Catalunya a la segona meitat d’aquest període, i els dos darrers segles ha experimentat un fort creixement, coincidint amb el desenvolupament de la ciutat moderna i la seva industrialització creixent.
L’any 2016, la ciutat de Barcelona tenia 1.609.000 habitants en 100 km2, i la seva àrea metropolitana, 3,24 milions en 478 km2. En aquesta àrea, que representa només l’1,5 % del territori català, hi viu gairebé la meitat de la seva població. La regió metropolitana, amb relacions diàries de treball i de residència, acollia llavors una població de 5 milions habitants, és a dir, quasi el 70 % de Catalunya.
Està situada en una plana lleugerament inclinada cap al mar, definida pels rius Llobregat i Besòs i per la cadena litoral de Collserola, que té el punt més alt al Tibidabo (512 m). El Pla de Barcelona es veu modificat només pel turó de Montjuïc al costat del mar i pels “tres turons” a la part superior.
Aquest Pla és un espai de confluència del corredor prelitoral que discorre per l’interior en direcció nord-sud i la pròpia costa defineix així un sistema geogràfic que marcarà els eixos de comunicació i l’expansió urbana moderna. Com veurem, l’espai metropolità actual desborda aquest espai natural i la seva influència quotidiana sobrepassa els límits de la pròpia província.
Aquesta descripció inicial de la ciutat ens permet evitar l’equívoc de confondre aquest llibre d’interpretació de la construcció urbanística d’una ciutat compacta amb un llibre d’història de la ciutat. Tant la dimensió de la tasca com la formació de l’autor han aconsellat altres intencions i un altre mètode.
Per bé que, en general, els esdeveniments urbans es presenten d’acord amb la seqüència temporal per fer-ne més comprensiu el recorregut i la seva valorització comparativa, el factor dominant no és la descripció dels episodis històrics. Les diferents històries de Barcelona s’utilitzen i se citen en el llibre com a base per a la comprensió, però en l’evolució física de la ciutat actual han estat rellevants, sobretot, les intervencions i els projectes, les lleis i els decrets, les idees i les accions, les estratègies i els processos.
Explorar i interpretar la ciutat i els fenòmens humans relacionats amb ella té una gran dificultat perquè implica l’estudi diacrònic de moments molt diferenciats i, per tant, la comparació resulta molt complexa. Tanmateix, si optem per prioritzar la dimensió física de la ciutat, els seus espais i les seves arquitectures, potser podrem avançar en aquest intent.
...
.
