Des de Palladio, a Bruno Taut, a Garnier a F. LL. Wright, els nous territoris arquitectònics s'han imaginat en els marges de la ciutat establerta. Els espais perifèrics, sol.licitats només per referències discontinues de la urbanitat compacte però suggerents sobretot d'allò que encara no s'ha fet, han sigut, per aquesta flexibilitat, el lloc de la invenció de formes i tipus urbans.
En les ciutats d'Europa, la força simbòlica i convencional dels centres tradicionals ha reduit en els ultims anys la imaginació d'altres teixits urbans. El pensament tipologista ì la visió objectual de l'edifici arquitectònic -la seva complementària paradoxa- renuncien a entendre la mescla d'infrastructura i buits, de serveis massius i petita vivenda, de mobilitat i de privacitat, com el terreny figuratiu per a formes urbanes més contemporànies. I l'esforç d'arquitectes i urbanistes sembla haver seguit massa de prop el renovat interès de financers i polítics per a la recuperació de les ciutats centrals.
El curs cerca, amb la discussió teòrica i aplicada, elaborar la idea positiva de perifèria. No entesa negativament com a degradació de la ciutat central sinó, al contrari, com a territori actiu de projecte de la metròpoli contemporània. Arquitectes i professors estan convidats a contribuir amb les seves actituds, els seus treballs i les seves tesis personals, a la configuració progressiva d'aquesta idea i a la seva publicació com a resum del curs.
