AQUEST ÉS UN CONJUNT D’ASSAIGS sobre la ciutat de Barcelona i el seu
urbanisme, que pretén entendre la ciutat d’ara i procurar fer-ho posant
sobre la taula arguments i visions del passat més pròxim. He triat dues
maneres per portar-ho a terme. La primera ha consistit en concentrar la
mirada en dos moments decisius i prou allunyats del present, al començament
i a la segona meitat del segle XX. Però entendre la ciutat d’ara vol
dir, també, presentar alguns nous temes que, a la manera de laboratoris,
la ciutat ha plantejat durant el darrer terç del segle XX.
ABANS D’ENTRAR EN MATÈRIA m’ha semblat que calia introduir un protagonista
que normalment és menystingut. Per a una ciutat com Barcelona,
que pot buscar les seves arrels al temps dels romans i que va jugar un
paper important en el concert de la Mediterrània a la baixa edat mitjana;
per a una ciutat que va desenvolupar-se closa entre baluards i glacis fins a mitjan segle XIX, i que després va construir un eixample extraordinari i
contundent, el millor d’Europa, sembla com si començar fixant-se en les
coses menudes fos estrambòtic, o potser pitjor, un caprici. I tanmateix, si
hom observa detingudament i sense prejudicis la ciutat real a començaments
del segle xx, presenta una fesomia molt pendent de situacions que
no són pas ni les de la ciutat històrica ni les de la ciutat eixamplada. Són,
en bona part, el que l’enyorat mestre Manuel de Solà-Morales en deia
hortes, fàbriques i torres al seu programa de deu lliçons sobre Barcelona.
Són, al llarg del segle xx, com un llençol immens i silent que ho amara
tot i despunta sistemàticament, reiteradament, inopinadament, aquí i allí,
construint una mena d’argamassa de la ciutat de més d’un milió d’habitants.
Tractaré, doncs, d’introduir Barcelona des de darrera i comptant
que el lector tingui ja una orientació bàsica sobre l’Eixample i la ciutat
històrica.
DOS SÓN ELS MOMENTS DECISIUS DEL NOSTRE URBANISME AL SEGLE XX,
i es poden resumir en les dues dècades compreses entre els anys 1903 - 1924 i els tres lustres que s’esdevenen entre el 1957 i el 1973. A risc de
simplificar, aquesta compactació permet fixar idees clau que expliquen
els fets principals. El que ens ha passat després –la Barcelona democràtica,
l’olímpica, la ciutat turística i de la logística, la del model d’èxit, etc.– és
un procés tan i tan intens, i tan pròxim, que ja no es mesura en unitats
de temps tancat. Potser perquè hi som massa a prop, m’ha semblat que
es podien organitzar d’una altra manera; com si, des dels anys vuitanta,
s’haguessin desplegat diferents laboratoris i cadascun d’ells expliqués el
present, els antecedents i els reptes vius.
El discurs sobre l’urbanisme de Barcelona a inicis del segle XX té a veure
amb una pulsió profunda: l’ambició de construir una ciutat capital dotada
dels edificis i les institucions adients. Aquest és el repte del concurs del
1903 i aquesta dèria acompanyarà la Barcelona de les primeres dècades.
Ho concreto en tres qüestions: el canvi d’escala com a paradigma mental,
la decisió de la conquesta de Montjuïc i l’obertura pel centre, del port al
Tibidabo mitjançant dos nous carrers, la Via Laietana i Balmes. Com sempre,
aquesta ambició compta amb una ciutat més àmplia que ho recolza:
la geografia de la ciutat necessària sense la qual res fóra possible.
Però la Barcelona capital resta com hivernada, coberta de pols, congelada
entre les espurnes de la gran depressió del 1929, la llarga ombra de la Guerra Civil i la immensa postguerra. Quan arribarà el següent gran
fenomen? La irrupció als carrers de l’automòbil s’endarrereix a causa de
les circumstàncies espanyoles sofertes durant la postguerra, i no impacta
fins els anys seixanta: una nova etapa trepidant, crítica, salvatge. Un fenomen
l’eclosió del qual provoca unes conseqüències immediates que avui
són història, perquè el discurs de com es va construir ha esdevingut obsolet.
I la demostració de la seva obsolescència la donen les imatges del
somni de ciutat que cridaven a construir. M’agrada posar-hi dates: 1957,
inici de l’alcaldia Porcioles i de la comercialització del Seat 600; i 1973, inici
de la crisi del petroli, per dir-ho ras i curt, i el gran fracàs de l’enderroc
del mercat de Les Halles a París, que tantes coses va fer repensar, mentre
aquí cessava l’alcalde Porcioles. Un canvi de cicle que es va viure en
ple procés de desenvolupament de la Barcelona metropolitana i que ha
deixat rastres definitius en l’urbanisme de la ciutat.
D’aleshores ençà, es tracta d’explicar les coses a l’inrevés. Imaginar
quines foren les carpetes obertes que es van desplegar a partir de 1979
i com, encara avui, són línies d’explicació de l’urbanisme a venir. Explicant-
ne els antecedents, que sovint ancoren abans, i les incerteses o
línies de projecte futures.
