El Camp. Jordi Sardà i Antonio Font. 20 deSetembre de 2010.
El Camp, vuit del matí d’un plujós dia de setembre, d’aquells que s’entesten en no obrir clarianes i fer feixugues les últimes veremes d’un macabeu cada cop menys tendre. La humitat de l’ambient, però, ha revifat els verds de les hortes, ha torrat els tons d’una terra massa pàl·lida a l’estiu i ha reviscolat les fesomies dels assedentats mars d’avellaners. Més amunt del llunyà horitzó, la grisor incontestable dels núvols aiguabarreja mar i fum amagant el majestuós i omnipresent rerefons de la Mussara. Sense referents de llunyania ni fites que anunciïn altres comarques, les fumeres tenen més protagonisme que mai i converteixen, olors a banda, el panorama matiner en un escenari digne de Turner. Tan sols alguns referents urbans llunyans i tímids. Ni la mida ni la posició deixen entreveure, però, cap rastre de capitalitat evident.
A Barcelona ja ens esperen.
PRESÈNCIA / TEMA
Un terrritori no té mai una única lectura, ni ser copçat enterament per una sola mirada. I el Camp no n’és cap excepció. Espai ric en contrastos, matisos, oportunitats, reptes i contradiccions representatives del paradigma actual.
La trobada és una ocasió. Jordi Sardà presenta la visió cal·leïdoscòpica i heterogènia que presenta el número especial de la revista AT (#19). Antonio Font, presenta el Pla Director Urbanístic de l’Àmbit Central del Camp de Tarragona que ha coordinat des del Departament d’Urbanística de l’Escola del Vallès.
Ens acompanyen també Joan Llort (Director General d’Actuacions Concertades DPTOP), Pilar carbassa i Anton Pàmies (Ajuntament de Reus) i Joan Manuel Zaguirre (Revista AT-COAC).
ANTECEDENTS
El 19 de desembre de 2006 va entrar en servei la línia d’alta velocitat entre Lleida i Tarragona i, dos anys més tard, el Camp i Barcelona quedaven a tan sols 33 minuts de tren. Un solcat de túnels i ponts i una estació de mida ostentosa i posició debatuda ho permetien definitivament. L’oportunitat històrica per un territori estratègic pel desenvolupament català va ser interpretada en clau de projecte pel curs d’Urbanística VI de l’ETSAB. Un grup de professors, moltes lectures incisives, diagnosis variades i estratègies diversificades per un camp que presenta oportunitats i disfuncions a parts iguals, van fer el pas d’exercici acadèmic a les set lectures sintètiques, articulades i complementàries que presenta la revista. Mirades tangencials sobre sistemes, fluxos, nusos, paisatges i assentaments que reflexionen sobre la identitat d’un territori i en consoliden el catàleg de possibilitats i limitacions del Camp actual.
AT
Del Camp de Coses (plenes i buides) que proposa Manuel de Solà-Morales a la condició de verticalitat defensada per Sebastià Jornet passant per les Cruïlles que proposen Carles Crosas i Jorge Perea, creuant el paisatge futur que imagina Maria Goula o, com proposa Jordi Bellmunt, vivint el Camp com un gran espai públic. Agafant el tramvia de Tarragona a l’AVE que dibuixa Miquel Roa o recuperant el tren com a veritables vies d’urbanitat, tesis defensada per Jordi Sardà, la revista proposa un passeig distret i variat. Acompanyat per les mesurades paraules del professor Jordi Sardà, profund coneixedor d’un Camp que per ell ja és ciutat, el camí se’ns va fer curt.
PDU
En tràmit d’aprovació, el Pla Director Urbanístic que coordinà i presentà Antonio Font concentra un àmbit d’estudi més concret i vinculat a la línia de costa que articula el conjunt de ciutats preexistents a la ciutat-interciutats apareguda i consolidada els darrers 30 anys. Agrupant 22 municipis, aquesta conurbació central mostra una tensió evident entre el potencial vertebrador dels espais oberts i les servituds que genera un creixent empori d’activitats productives (dues refineries) i del lleure (Port Aventura, càmpings i altres instal·lacions situades entre Salou i Cambrils). Fa palès el domini avassallador de les infraestructures de pas i evidencia la manca d’una xarxa eficaç d’infraestructures intermèdies que alleugereixin l’elevat volum de fluxos interns.
És un pla que diferencia conceptualment els espais oberts, les infraestructures i els assentaments urbans proposant un seguit de models i alternatives de desenvolupament. Des del model “tendencial” que reforçaria les directrius actuals a aquell “polaritzat” al voltant d’un gran nucli a l’entorn de la nova estació del TAV o des del creixement “nuclear” de diferents municipis a concentrar els esforços en la reordenació de la conurbació Central al voltant del tradicional eix Tarragona-Reus. L’escenari de possibilitats resultava esperançador. Finalment, el model de planejament adoptat fou el darrer.
L’anàlisi del buit donà pas a una realitat ja intuïda. De les 2.500 hectàrees de buit que hi ha actualment al Camp, tan sols 80 o 90 són veritablement lliures. La resta ja estan classificades i reservades pels diferents Plans Generals municipals com a sòl urbà o apte per a urbanitzar. S’evidencia, per tant, el conflicte entre el creixement endogen d’escala municipal i els interessos globals del Camp més genèric i integrador.
De les infraestructures en mostra l’estat, el projecte i les fases previstes. El discurs pivotà, sobretot, entorn a polígons, i ZALs, mercaderies i ferrocarrils, rodalies i llarga distància, TRAMCAMP, aeroport i nova Estació Central.
Per últim, referit als assentaments, Antonio Font incidí en la perillositat inherent al Camp. El risc tecnològic i d’incendis forestals justifica una sèrie de servituds urbanes prescrites per Protecció Civil, el Plaseqcat, la protecció portuària, les zones inundables i les franges al llarg del ferrocarril amb substàncies perilloses. El resultat era un mosaic abstracte de taques grans i línies gruixudes que contrastava gràfica i conceptualment amb la primera imatge mostrada, la d’una matriu biofísica molt clara, un àmbit planer embolcallat per contraforts i solcat per un riu i vàries rieres que reguen el seu pas fins al mar. Un àmbit que suportà la primigènia urbanitat romana del camp i en pautà dels seus ritmes de creixements i decadències. històric.
DEBAT
La complexitat del tema i els anys d’experiència en planejament acumulada, tan pels ponents com pels assistents, van generar un debat va ser ric en matisos, plantejaments i mètodes. En primera instància, alguns varen posar en dubte l’efectivitat dels actuals “plans de taques i eixos” per la seva excessiva rigidesa i obriren la porta a noves eines flexibles que normativitzessin els valors globals i municipals. Promovien una transescalaritat que superés els límits dels termes municipals i les disparitats administratives per tal de respondre als reptes comuns. Potser caldria repensar, doncs, les divisions territorials imaginant unitats més amplies. De fet, seria possible “un alcalde per comarca”? En el cas d’aquest àmbit concret -decidit des del Parlament de Catalunya-, darrera del poder individual dels 22 municipis acollits al Pla, també tocaria contemplar-hi el poder de les grans companyies químiques (Basf, Repsol, o Dawn que ocupen fins al 40% del territori estudiat) o les servituds de les grans infraestructures (port i aeroport). Per alguns professors, la manca d’un poder únic i mancomunat que lideri aquestes duplicitats i capitalitzi el nou desenvolupament es podria resoldre, com en el cas francès, per mitjà de la figura que anomenen “aglomeration”. Si bé els conceptes de continuïtat i proximitat són propis de l’escala urbana o del planejament derivat, a nivell territorial segurament caldrien algunes “idees fortes” que estructuressin un model que s’imposés amb èxit.
Per altres, el principal problema del Camp recauria sobre el paper integrador del buit. Si els ecologistes s’inventaren el concepte de “corredors naturals” i els alcaldes ja ho adoptat en les seves polítiques, potser hauríem d’imaginar un nou concepte de “buits actius” com una renovada categoria supramunicipal. Les 2.500 hes. buides haurien de poder jugar un paper més determinant en el nou model del Camp. En aquest sentit, conscients de la importància del buit, alguns plantejaren fins i tot la possibilitat de deconstruir moltes de les coses fetes.
En qualsevol cas, quedà clar que es tractava d’un àmbit difícil i d’un consens impossible. L’intens debat encetat per la revista i encoratjat pel PDU quedà sobre la taula. Una taula, per cert, parada amb els productes del Camp i els platets de menjablanc amb què vàrem posar fi a una jornada important pels que imaginaran el futur del Camp.
Report : Josep M. Solé
