publications> UPC-LUB books >Els polígons de Barcelona> introduction
 

Els polígons a Barcelona Amador Ferrer i Aixalà 

Edicions UPC, 1996
ISBN 8483011972, 9788483011973
196 pàgs.

 

I. Barcelona, 1950-1 975: els anys del desenvolupament

         L’objectiu d’aquesta tesi és donar a conèixer algunes dades i una interpretació de conjunt sobre les transformacions que van ocórrer a la ciutat de Barcelona durant el tercer quart del segle XX.

         És un punt de partida que el fet de més significació urbana i amb més conseqüències en els canvis físics que Barcelona va experimentar durant aquest període és, sens dubte, l’aparició del que s’anomena habitatge massiu; és a dir, un nou tipus d’habitatge -abans inexistent- de programa idèntic, espectre de mides reduït i característiques molt semblants a les de l'estàndard, distribució i forma, del qual es van construir diversos centenars de milers durant quasi vint-i-cinc anys.

         Es tracta d’un fenomen específic del període i que respon, en primera instància, a l’auge que experimenta el sector immobiliari, com a conseqüència de l’afluència de capitals públics i, més tard, privats, en relació a les lleis de protecció de l’habitatge especialment promulgades; i en connexió amb la política de concentració industrial, en algunes grans ciutats que experimenten un flux migratori fort. És important assenyalar que la construcció d’aquest tipus d’habitatge massiu no es produeix, a Barcelona, només en els sectors urbans de nova creació -els polígons d’habitatges-, encara que la seva presència allà sigui especialment significativa, sinó que també es dóna en sòls ja urbanitzats o en procés de consolidació com a sòls urbans, en trames que substitueixen l’anterior edificació: a l’eixample Cerdà, a les formacions suburbanes de la seva perifèria, en els petits nuclis agregats i, fins i tot, a les urbanitzacions marginals ja legalitzades. Durant el decenni de 1960-1970, per exemple, només una tercera part dels nous habitatges construïts se situen en els polígons; les dues terceres parts restants densifiquen les trames urbanes ja existents.

         Aquest fet, significatiu no només per la seva dimensió quantitativa, sinó també per les seves característiques pròpies, posa en evidència fins a quin punt la construcció de la nova quantitat residencial requeria un plantejament profund de les seves formes de gestió: un replantejament que havia d’haver afectat la ciutat en conjunt i obligat a una nova definició de la seva pròpia estructura general; perquè no es poden construir centenars de milers de nous habitatges5 sense transformar essencialment la ciutat. Però tant el plantejament com la gestió d’un procés de construcció d’aquesta envergadura es van basar en l’admissió de l’afegit residencial simple i continuat, fonamentat tècnicament en una zonificació genèrica més que en el valor estratègic de localitzacions precises, en ordenacions volumètriques més que figuratives, en obertures radials de connexió més que en infraestructura de recolzament, en reserves de sòl més que en la construcció d’equipaments descentralitzats.

         L’estudi analitza l'impacte a la ciutat d’aquesta massa d’edificació residencial, centra interès en els polígons d’habitatges de nova planta i posa de relleu la seva significació en el pla concret del creixement i la transformació física de la ciutat; aspectes, aquests, que, fins ara, havien estat només objecte d’aproximacions parcials. Però aquesta anàlisi seria insuficient si no se’n derivessin respostes als interrogants que la història dels polígons d’habitatges barcelonins ha deixat plantejats. Perquè, si bé la descripció dels problemes dels polígons es pot trobar en molts treballs i articles, la reflexió sobre els factors en els quals radiquen aquests problemes és normalment força vaga. Però, essent evident que en el període analitzat no va existir cap idea ni cap voluntat política d’entendre el problema de l’habitatge en una altre marc que l’estrictament quantitatiu general, reduït, per una visió limitada i sectorial, al proveïment d’allotjament, cal, d’altra banda, atendre altres nivells d’intervenció que, en un procés tan complex com el que ens ocupa, s’adverteixen rellevants i, a vegades, decisius, en la valoració dels resultats. Així, creiem que és molt significativa la part de responsabilitat que en la construcció dels polígons d’habitatges adquireixen dos nivells intermedis en els quals es prenen opcions -per descomptat condicionades i limitades pel marc legislatiu i normatiu- la repercussió final de les quals és molt important:

                a. el nivell de la gestió i instrumentació, on es prenen les decisions de localització, dimensió i coordinació de les actuacions, factors per mitjà dels quals aquestes prenen un sentit urbà -competència que normalment apareix confusa o diluïda entre agents tècnics i polítics diversos;

                b. el nivell del planejament urbanístic i de la redacció de projectes -competència que correspon a diverses categories de tècnics i professionals.

         I, en aquest sentit, la preocupació per aquestes dues dimensions no és independent o secundària, sinó estructural i definitòria d'una política d’habitatge. Aquesta hipòtesi de partida justifica l’enfocament centrat en els aspectes més directament controlables des de la mateixa disciplina.


         Les conclusions del treball es poden resumir, pel que fa a Barcelona, en els enunciats següents que corresponen a cadascun dels blocs temàtics desenvolupats.

La formació d’una àrea metropolitana

         L’aparició de l’habitatge massiu a l‘àrea barcelonina durant el període 1950-1975 és un dels fenòmens físics per mitjà dels quals, amb més claredat, es defineix i s’evidencia la transformació qualitativa de la ciutat de Barcelona en una àrea metropolitana.

         Barcelona passa de 289.179 hab. a 1.754.713 hab., entre 1950 i 1975, al mateix temps que la resta dels municipis comarcals augmenten de 265.129 hab. a 1.223.496 hab. En total, quasi un milió i mig d’habitants en vint-i-cinc anys. El creixement demogràfic de la perifèria és un fet. Entre 1950 i 1975, el parc d’habitatges comarcal passa de 282.952 a 1.028.634 habitatges, és a dir, es construeixen un total de 745.682 nous habitatges, en la majoria dels quals apareixen amb força determinades constants en el seu programa, dimensions i característiques distributives, al mateix temps que es generalitzen certs estàndards de serveis i qualitats.

         Aquest fet sense antecedents, significa a Barcelona: a) la densificació, per substitució de l’edificació, dels nuclis antics, eixamples i trames suburbanes de la comarca, i b) l’aparició de polígons d’habitatges de nova planta, úniques àrees d’expansió urbana ortodoxa en el període. En un i altre cas, el contacte d’allò nou amb allò antic canvia el contingut urbà i social de la ciutat. L’afegit a la Barcelona de postguerra d’aquesta massa residencial determina la seva transformació qualitativa: Barcelona deixa de ser una ciutat més uns nuclis agregats, per convertir-se en una conurbació metropolitana amb un potent centre polític, cultural i administratiu. Però precisament el nou pes residencial de les trames urbanes i dels nuclis perifèrics, insuficients quant a serveis i dotació urbana, el que obliga a una dependència molt més gran de la ciutat central: en aquest sentit, les obres d’infraestructura i d’accés i connexió interurbana (Xarxa arterial de Barcelona, 1963) no són més que l’expressió de la nova funció del centre, la conseqüència d’aquell afegit residencial.

         El pas a la Barcelona massiva, metropolitana, es materialitza llavors de manera definitiva. Perquè les obertures radials dels seixanta no només van ser insuficients per millorar els nivells i les capacitats urbanes de les zones perifèriques i per augmentar la seva potencialitat com a ciutat, sinó que, per contra, van contribuir a potenciar encara més el centre com a tal i, per tant, a augmentar la dependència i la limitació de les àrees residencials perifèriques.

         D’aquesta manera, la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta va créixer com una acumulació d’habitatges i d’afegits de polígons, sense que la idea que allò comportaria un salt en la seva ecologia social, en l’activitat ien el treball, etc, fos objecte de preocupació política o tècnica (només a finals dels seixanta es constitueix l’equip redactor de la revisió del Pla comarcal de 1953, que proposarà el Pla director de l’Àrea Metropolitana). El projecte independent de la Xarxa arterial, a remolc del model de desenvolupament radiocèntric que es derivava de la localització de l’habitatge massiu, només podia aguditzar les contradiccions entre un centre potent i terciari -configurat per l’Eixample Cerdà, el superàvit del qual en la urbanització, els serveis i la imatge urbana possibilita la nova funció- i una perifèria residencial deficitària. La construcció residencial d’aquesta perifèria és el fenomen específic del període i significa el canvi d’estructura urbana més important des de la construcció de l’eixample.

La gestió urbana

         El nou creixement urbà originat per l‘habitatge massiu requeria noves formes de gestió i coordinació, basades en una visió comprensiva del fenomen. Les implicacions urbanístiques arquitectòniques no van ser assumides pels polítics, els gestors els professionals amb intervenció activa en el procés.

         Durant la dècada dels cinquanta es consoliden, davant la gestió individual, formes de gestió concentrada del creixement urbà de Barcelona. La gestió individualitzada de la casa continua essent, això no obstant, el mecanisme més generalitzat en el període que, encara avui, informa la construcció de la majoria d’habitatges. Aquesta forma de gestió, basada en l’existència prèvia duna mínima infraestructura urbana, i que confia en la seva millora i consolidació progressiva, té sentit en la mesura que les estructures parcel·làries -de l’Eixample Cerdà, de les prolongacions suburbanes dels antics nuclis del pla, dels processos d’urbanització marginal- pressuposen un procés edificatori discret. Però la capacitat de la infraestructura de serveis determina els límits edificatoris que en termes de volum, forma i densitat pot suportar una determinada trama. Aquest límit potencial ha estat sobrepassat àmpliament en la majoria dels nuclis perifèrics barcelonins amb la construcció massiva d’edificis d’habitatges: aquest fet, instrumentat tècnicament per mitjà de la zonificació del Pla comarcal de 1953 i, especialment, de les ordenances municipals de Barcelona de 1959, aplicades també als municipis comarcals, explica els grans conflictes formals i funcionals apareguts, que van fonamentar la intensificació de la problemàtica social urbana durant els anys seixanta.

         La construcció massiva d’habitatges en aquestes trames urbanes es va dur a terme trencant les anteriors estructures parcel·làries tipològiques, però mitjançant un mecanisme de gestió també individual, casa per casa. Arribar a un determinat nivell d’intensificació de l’edificació o de densificació residencial en aquelles trames comarcals -si hagués existit un cert plantejament general, és a dir, si s’hagués tingut una idea clara i prèvia de la ciutat que s’estava construint-, equivalia a replantejar-se també les formes de gestió. L’habitatge massiu requeria noves estructures urbanes: d’una infraestructura de suport suficient concebuda en els termes de la ciutat sencera, d'una descentralització dels serveis urbans, d'una imatge formal de la nova ciutat en construcció.

         L’experimentació prèvia de formes de gestió concentrada -en paquets més grans o més petits- obté un cert pes a mitjans dels cinquanta. Els precedents són irrellevants des del punt de vista de l’expansió urbana de la ciutat. La gestió de l’habitatge massiu per polígons és més coherent amb la idea de la nova quantitat residencial: representa la possibilitat de nous assentaments en condicions òptimes, de projectació d’infraestructura parcial amb una visió àmplia de la seva funció general, de creació de noves polaritats i de construcció coordinada de parts d’un tot planificat. Això significa també individualitzant, en cada operació, els compromisos d’urbanització i construcció dels serveis col·lectius, faciliten el control públic de les condicions en què el sòl rural o buit es transforma en urbà. Peró és clar que les implicacions que, en aquest sentit, es derivaven de la nova forma de gestió no van sen assumides pels responsables del desenvolupament urbà de Barcelona: el pas de la Barcelona-ciutat de postguerra a la Barcelona metropolitana dels setanta es realitza sense altres directrius que les que, de manera genèrica i agregada, va formular el Pla comarcal de 1953- i encara, aquestes, negades de manera continua i repetida pel planejament parcial. Els polígons d’habitatges van absorbir només una part de l’habitatge massiu. La seva localització urbana no respon a cap directriu prèviament pensada de manera conjunta i coordinada; tampoc va existir cap criteri quant a la grandària de les promocions o a les densitats i edificabilitats. Però, fonamentalment, els polígons no van contribuir a la formació i organització de l’espai urbà, sinó que sempre van ser plantejats com a operacions aïllades, tancades als seus propis objectius -limitats a ofertar un nombre d’habitatges- i mancades de coordinació amb els altres processos i creixements urbans. Es pot dir, doncs, resumint gràficament aquesta argumentació, que els polígons van ser més paquets d’habitatges que peces de ciutat.

La projectació urbana

         L’habitatge va adquirir, durant el període, una forta autonomia projectual, fins al punt de perdre els seus tradicionals vincles amb el tipus edificatori i amb la forma d’ordenació urbana: la idea de ciutat que resulta es pot entendre resumida en la mateixa definició de l’habitatge.

         La característica fonamental de l’habitatge massiu seria la relativa debilitat de la relació entre habitatge i tipus edificatori. El programa funcional, estructura distributiva, les superfícies i altres condicions de l’habitatge s’expliquen cada vegada menys des de la casa, és a dir, des de la unitat constructiva i compositiva. Els condicionants les variables que intervenen en el disseny de l’habitatge adquireixen una independència progressiva respecte dels factors que defineixen els tipus edificatoris. Aquesta independència, que va ser vista en un primer moment com un factor de progrés -pel grau de llibertat més gran que, en principi, confereix als projectes-, deixa pas, durant l’experiència històrica de l’habitatge massiu, a un gran protagonisme de l’habitatge en el procés de disseny, en detriment del tipus edificatori residencial. Així, els habitatges que des de mitjans dels anys cinquanta han densificat l’Eixample Cerdà, els nuclis antics, i les trames urbanes i suburbanes comarcals han aparegut forçant tipus edificatoris que estaven històricament lligats a una determinada concepció de l’habitatge i de la funció residencial: forçant la tipologia de la casa suburbana sobre la parcel·la estreta, o la de la casa de renda de 1890 a l’eixample, superant el límit en el qual el tipus edificatori resultant entra en contradicció amb les característiques de la forma d’ordenació urbana a la qual estava referit. L’habitatge ja no pot, llavors, explicar-se des del tipus edificatori, però tampoc aquest s’explica des de la forma d’ordenació urbana.

         És precisament en els polígons d’habitatges on s’inicia l’experimentació de nous tipus arquitectònics, que tracten de posar-se en funció de les característiques de l’habitatge massiu. Però es demostra que també aleshores el procés de disseny té l’origen en l’habitatge, la concepció del qual apareix en la majoria de casos com una dada de partida, fins al punt que la concreció de dimensions, distribució, etc, arriba a fer-se independent de les variables que, des dels requeriments de la promoció, la fiscalització normativa o els condicionants estructurals, defineixen l’edificació. Al contrari, aquest habitatge-invariant és el que ha definit una determinada evolució de les estructures agregatives: en totes, els criteris que regeixen el disseny de l’habitatge han condicionat les constants que defineixen el tipus. Es pot dir que, a l’inversa que en els anteriors processos de formació històrica dels tipus edificatoris residencials -casa gòtica, casa suburbana, casa de renda de l’Eixample-, on l’habitatge no era sinó la conseqüència última d'una concepció de la residència urbana lligada a un tipus i a una forma d’ordenació física amb un contingut social, aquí és el tipus, la funció social de la residència i la ciutat mateixa la que s’està definint des del mateix habitatge.

         Els pressupostos d’aquest habitatge són de diversos ordres. Fonamentalment, es projecta a partir dels principis i models creats pel moviment racionalista. L’habitatge que s’ha construït en els polígons d’habitatges de Barcelona és, desvirtuat i a vegades reduït a l’absurd, l’habitatge racionalista: no ha existit, almenys en el camp de l’habitatge massiu, una alternativa essencial. La revisió del repertori formal, les variants assajades, no oculten la continuïtat metodològica presenta la majoria dels projectes.

       L’habitatge com a producte, la ciutat com a acumulació residencial: en aquests dos factors es resumeix la història de la Barcelona del desenvolupament entre 1950 11975.

II. El polígon, mecanisme de gestió i unitat de projecte

         Tants anys de política d’habitatge desafortunada en el seu plantejament i en la seva implementació han acabat per desacreditar el mateix instrument -que s’ha anomenat pejorativament polígon- de projectació unitària d’un fragment de la ciutat.

         Si la projectació urbana per parts és una constant en la història de les ciutats, en canvi la gestió unitària de cada part -és a dir, la gestió conjunta de tots els seus elements, inclosa l’edificació- només s’introdueix amb força recentment. Així, el pas de la construcció urbana casa per casa a la construcció per parts esdevé un factor clau en l’enteniment de la ciutat moderna. Aquest pas es troba aparentment lligat a l’evolució de l’habitatge massiu: a l’augment del seu pes quantitatiu a la perifèria de les ciutats i la seva transformació quantitativa.

         A la dècada dels setanta s’inicia la crítica del polígon d’habitatges com a manera de fer créixer la ciutat. Aquesta crítica suposa que el polígon és incapaç de traduir directrius d’ordenació urbana més generals. En realitat, la crítica va estar fonamentada en el fet que aquestes directrius mal no havien existit: la imprevisió en les infraestructures d’accés i de servei, dimensionades estrictament a cada polígon, les localitzacions inadequades, els problemes de transport induïts, els conflictes de trànsit en els punts d’accés, les dificultats d’integració i continuïtat espacial urbana, el conflicte sociològic o la discriminació social, les conseqüències d’ordre econòmic, la impossible autonomia funcional, no són problemes que es puguin atribuir únicament a la concepció o ordenació específica de cada polígon. Però tampoc són problemes indissolublement associats al mecanisme de creixement pròpiament dit, per agregació successiva de noves peces de sòl a la ciutat.

         Cal situar la qüestió en l’estructura d’aquestes peces, en la seva relació a la ciutat. Dos són, en aquest sentit, els factors rellevants: la lògica interna de cada intervenció i les seves relacions amb l’entorn urbà. És aquí on es pot dir que la comprensió del significat urbà del polígon -l’enteniment de com se’n produirà la inserció a la ciutat- ha d’estar implícita en la mateixa intervenció. Rarament, però, els polígons d’habitatges barcelonins han produït elements o espais de valor urbá general.

          Recuperant l’argument exposat a la primera part d’aquesta introducció, ambdós aspectes -inexistència d’una idea política de l’habitatge massiu, específicament pensada per a la Barcelona metropolitana en formació, l'incapacitat de les intervencions­ defineixen el mal ús que de l'instrument s’ha fet en el període estudiat, en els seus dos vessants definitoris:

                a) com a mecanisme de gestió d‘expansió física de la ciutat;
                b) com a unitat de projecte d’aquest creixement.

        La gestió del creixement per afegit de nous sectors urbans representa, en efecte, la possibilitat de controlar les condicions de la transformació: obtenció d’importants superfícies de sòl per a usos públics, garanties d’urbanització, ajust d’estàndards de densitat en relació a la infraestructura i els serveis, organització social i administrativa. Actualment la legislació espanyola i europea basa el procés de nova urbanització en l’actuació per polígons. Però el polígon només és, des d’aquest punt de vista, un mecanisme -que implica la posada a punt de tècniques específiques: compensació, reparcel·lació, etc. A més, és necessària una idea de la seva relació amb la ciutat existent futura, una política de polígons. I això es concreta en decisions absolutament rellevants per al que els polígons significaran: la seva localització, les seves dimensions, la seva forma de connexió amb les xarxes, la seva participació en els serveis, la seva imbricació social, la seva representació política. La discussió teòrica a la Itàlia de finals dels cinquanta, al voltant del quartiere coordinato, no va ser en va ja que posava precisament l’èmfasi en aquests aspectes. D’altra banda, hi ha els projectes. La contundent imatge formal dels polígons d’habitatges a la perifèria de Barcelona, ¿explicita la pèrdua de control d‘esquema estructural general, duna idea figurativa prèvia de la ciutat en construcció? S’ha argumentat aquí que no únicament, i s’ha posat èmfasi en la gran responsabilitat dels projectes concrets. Intervencions basades totes en algunes nocions teòriques aquí encara poc experimentades -unitat de residència, centre cívic, equipament propi, volumetria específica- i en alguns criteris d’ordenació de l’edificació també nous -bloc o torre aïllada, orientació dels habitatges, distàncies entre els blocs, espais lliures- en els quals no es va profunditzar en la mesura que l’abast de la transformació exigia. I si en els primers polígons públics de finals dels cinquanta es va arribar a alguns resultats valuosos, posteriorment la desvinculació de l’habitatge, la trivialització dels tipus edificatoris la limitació dels criteris del projecte a l’ordenació dels volums van ser norma.

         L’evidència que l’experiència barcelonina, en la seva major part, va assimilar -amb més o menys fortuna- els aspectes metodològics que el moviment racionalista havia desenvolupat per a la projectació dels polígons, apareix amb més força a mesura que s’analitza el període. Fins a quin punt l'origen dels conflictes, la simplificació excessiva dels problemes de projecte, o la negligència d’altres dimensions projectuals és atribuïble al mateix ideari racionalista, és un tema de més abast, en la discussió del qual no entrarem ara.

         La -en termes globals- fallida experiència dels polígons d’habitatges barcelonins és, doncs, un episodi de la història recent de la ciutat sobre el qual convé reflexionar. En primer lloc, perquè no es tracta d’un episodi que, des del punt de vista disciplinent, sigui ja tancat, si bé és clar que s’està en un període nou, les circumstàncies polítiques, econòmiques i jurídiques del qual són unes altres diferents. En segon lloc, perquè cal rendibilitzar l’experiència -col·lectiva- adquirida fonamentant en l’anàlisi de la mateixa realitat urbana actual discussió teòrica al voltant d’alternatives per a un pròxim futur. Perquè en l’actual debat sobre el creixement metropolità de Barcelona s’anuncien ja diverses postures que, encara que dèbilment construïdes, signifiquen enfocaments radicalment diferents del problema, en les quals, per tant, els mecanismes d’actuació i les unitats de projectació urbana obtenen nous significats. Però aquest debat, que justifica l’actualitat del tema, s’escapa sens dubte de l’objecte de la tesi; encara que no podrà existir sense una prèvia assimilació de l’experiència immediatament anterior. A això pretén contribuir específicament aquest treball.