publicacions> llibres UPC-LUB > Places porxades a Catalunya> introducció
 

Places porxades a Catalunya
Maria Rubert de Ventós

Edicions UPC, 2006
ISBN: 8483018527.
ISBN-13: 9788483018521
272 pàgs.

«... to appropiate the modernities of yesterday can be at once a critique of the modernities of today and an act of faith in the modernities of tomorrow and the day after tomorrow.»
      All that is solid melts into air. Marshal Berman, 1982.

«Les places porxades tindrien una secció de necròpolis sense les ramalleres ambulants, els venedors de postals i les senyores que prenen gelats. »
      Badoquejar. Josep Carner

         El projecte de plaça regular porxada que s’inicià a tantes ciutats catalanes al llarg del segle XIX forma part del conjunt d’operacions de modernització de la ciutat industrial. L’estudi comparatiu del fenomen pretén, d’una banda, descriure i explicar -un a un- els projectes de plaça i la seva construcció; de l’altra, mostrar la importància d’aquesta proposta urbana com a model de transformació i redefinició del conjunt de la ciutat vuitcentista, des del projecte d’un fragment. La plaça del Mercadal d’Agramunt (1804-1852) obre aquest important conjunt de projectes que tanca, un segle més tard (el 1909) la plaça de Fra Bernadí de Manlleu.

         El projecte de plaça vuitcentista recupera la tradició tant de les places regulars (que centren els traçats de noves poblacions medievals) com dels projectes de regularització sistemàtics que se succeeixen des del segle XIII per adaptar els espais públics centrals a l’ús de mercat i a les activitats públiques i representatives. El paper com a espai d’intercanvi, sobretot del comerç de les plantes baixes, atorga nou ús i un caràcter específic a aquests espais, distingint-los de les grans places regulars castellanes construïdes des dels segles XVII i XVIII (procés inaugurat amb la plaça de Valladolid). El model de plaça residencial que França ha difós per tot Europa a partir de la construcció, primer de la Place des Vosges i el Palais Royal i, més tard, amb la multiplicació de les places royales regulars per tot el territori, és referència indirecta de tots aquests projectes.

         Un projecte de plaça que ordena un espai regular, de nova escala, amb una funció urbanística importantíssima per a la modernització de les ciutats o bé que s’insereix dins del teixit de la ciutat i n’esdevé motor o instrument de reforma interna, o, en condicions més perifèriques a la ciutat consolidada, esdevé argument catalitzador i pol de nou creixement. En molts casos, la plaça és l’espai que aglutina els nous usos públics que construeix la ciutat del XIX: teatres, hotels i nou comerç lluminós busquen espai a la plaça. És també a la plaça on s’assajaran els nous tipus d’habitatge plurifamiliar que s’estendran de manera sistemàtica pels eixamples.

         La descripció de cada cas i la visió de conjunt de les variables fonamentals d’aquests espais urbans voldria complementar l’estricta visió nostàlgica, com a espai pintoresc, festiu i rústic, que moltes vegades tenim de les places porxades a Catalunya. Són llocs de festa major, balls i mercats, però també són els espais més il·lustrats i cultes. Interessants perquè són vius, però també, i sobretot, per la seva específica organització espacial com a conjunt arquitectònic i proposta urbana.

         S’han sistematitzat els exemples a partir de la comparació metòdica presentant no tan sols una discussió general sobre el model de plaça o sobre les constants històriques i de desenvolupament urbà -allò que precisament va fer possible l’aparició i cristal·lització d’aquest tipus-, sinó també una explicació de les diferències en l’adaptació d’aquest model a situacions morfològiques diferents.

         Es tracta, doncs, d’explicar els processos urbans que la construcció d’aquestes places ha comportat, i de valorar la seva qualitat i el seu interès com a conjunt arquitectònic. El treball s’articula entorn de tres temes: un primer, que centra el interès en el projecte particular i en les transformacions espacials successives; un segon, en què es descriuen les variables fonamentals i les constants morfotipològiques, i un tercer, on es valora el conjunt com a element bàsic de la forma urbana. L’esquema ve a ser aquest:

         I. Anàlisi, descripció i dibuix de cada plaça, que consisteix en:
a) Valorar el paper de la plaça dins la ciutat: com a suport de creixement o com a impuls de reforma.
b) Estudiar el desenvolupament històric de la plaça i la seva adaptació a transformacions.
c) Analitzar les variables morfològiques de cada cas, fent especial èmfasi, especialment en les relacions entre la casa, el traçat del buit i l’ordre dels carrers.

         II. La comparació metòdica. S’ha fet a partir de l’estudi de la base documental, de les comprovacions realitzades a les visites i de les observacions que es desprenen dels plànols. Es tracta d’analitzar el interès dels projectes com a model d’intervenció urbana i de fer una explicació -gràfica i escrita- dels mecanismes i la difusió del fenomen. S'estudien aspectes bàsics com la posició en relació la ciutat, la geometria del traçat i la composició de les façanes, l’adequació a l’ordre de carrers i la urbanització. Una segona aproximació es pregunta com i per què s’inicien aquests projectes, les formes de gestió i finançament, el paper dels tècnics locals en aquest desenvolupament i els mecanismes de disciplina i de control urbanístic que es posen en marxa a les diferents ciutats a partir d’aquest projecte.

         III. Conclusions, referides a les places com a objecte arquitectònic i com a conjunt urbà que ha resolt, amb més o menys encert, alguns dels temes clau de modernització de les ciutats en què s’inscriu.

1.1. Les places porxades

         A Catalunya, el moment culminant de creació de places, de regularització i reformulació de l’espai públic i de definició de nous espais no es correspon necessàriament amb els dels de la resta d’Espanya. Hi ha un període molt llarg, des del segle XV fins a finals del segle XVIII, en què són escassísims els projectes. La seva construcció està aquí íntimament lligada a les necessitats d’espais per a l' intercanvi, que sorgeixen paral·lelament al creixement de les ciutats quan aquestes són escenari de les transformacions de les formes de producció i acumulació, i quan els sistemes de transport canvien radicalment la relació entre els nuclis.

         Les primeres i millors places són les de mercat medievals, que es defineixen a partir dels segles XI i XII en relació amb l’activitat comercial de les ciutats. Són espais previstos per a l'intercanvi de mercaderies, on altres usos -residencials, institucionals o eclesiàstics- s’afegeixen, sense un protagonisme excessiu. Espais que es formen com a regularització d’àmbits lliures d’ocupació secular en els indrets buits interiors, a les seves portes o bé ocupant espais més indecisos. Són places que apareixen com els llocs més urbans dels nuclis, i que s’estableixen moltes vegades en un teixit de carrers i cases aliè a la seva forma i proporcions. Esdevenen l’espai públic principal d’aquells nuclis, el més regular, moltes vegades independent del continuo urbà que l’envolta; expressió de la seva condició manifesta de lloc privilegiat. La definició més precisa d’aquests espais es realitza de forma simultània a les primeres regularitzacions i als primers canvis d’alineació a l’interior dels nuclis que s’estableixen per donar solució a desguassos, reglamentar veïnatges, etc, a partir d’un cert grau de desenvolupament.

         El porxo, a més de ser un component indispensable des del punt de vista de l’ús, és un dels elements clau de la forma d’aquests buits: permet l’alineació d’espais irregulars sense gaire problemes, alhora que ajuda molt a la imatge ordenada i geomètrica del precinte.

         Les places medievals projectades, les de les viles noves, són espais de gran regularitat geomètrica i són també porxades. Es disposen com un buit públic regular d’un teixit d’illes també regular, que forma part d’un projecte conjunt de ciutat. Sovint, han sofert un procés invers a les que no formen part d’un patró de carrers ordenat. En comptes de seguir una regularització progressiva, de la planta i els alçats -per mitjà de canvis en alineacions, ordenances de composició de façanes o de construcció de porxos unificadors- s’han anat deformant i adaptant als usos, perdent sempre part de la puresa geomètrica del traçat de fundació.

         Un altre moment fonamental en la construcció de places a Catalunya, en el qual aquest treball se centra, és el segle XIX. Les places vuitcentistes es projecten en un moment de trasbals d’aquests nuclis, que han d’organitzar de forma sistemàtica el creixement residencial, la construcció dels nous edificis públics -els serveis generals i les infraestructures que asseguraran la higiene i l’eficàcia del conjunt urbà, i la circulació que està transformant l’ús de les diferents parts. La construcció d’aquests espais regulars comporta un esforç en termes econòmics i de gestió importantíssim; potser és l’esforç més gran de transformació d’imatge que han fet moltes ciutats en relació amb els mitjans econòmics i humans de què disposaven. El interès exemplar dels projectes se centra precisament en la seva pretensió de donar solució de forma integral a aquests nous requeriments de la ciutat. Paradoxalment, aquests conjunts de factura classicista es defineixen quan les places han perdut ja part del seu rol com a escenari privilegiat de les ciutats; quan, en canvi, els carrers i passeigs que adequaren els nuclis a les noves necessitats funcionals i al moviment, s’han convertit en els espais fonamentals de la vida pública. És en aquest context que diferents poblacions projecten una plaça regular, gran, porxada, d’ús eminentment residencial -però incorporant molts cops els nous serveis públics i el primer comerç modern-, amb la voluntat de donar solució als primers conflictes de trànsit i amb vocació de nou centre urbà. Més enllà del valor artístic del conjunt d’exemples analitzats, sovint inacabats i a mig fer, la seva importància com a peça clau en la formació de la ciutat dels segles XIX i XX fa que sigui difícil entendre tant la història urbana com la complexitat actual d’aquelles ciutats, sense l’avaluació d’aquest projecte. Un projecte que, mitjançant la definició precisa i completa d’un tros de ciutat, en sentencia i orienta indirectament el futur creixement i, alhora, mostra el model de nova arquitectura culta i burgesa -afrancesada- amb què es munta la transformació d’aquells nuclis i pobles en ciutats més modernes. Un projecte, doncs, de gran transcendència en el creixement i la definició futura de tantes ciutats catalanes i cànon de la seva modernització i salt d’escala.

         A més del valor històric i acadèmic que la descripció dels casos pot tenir, aquests projectes, mirats amb cent anys de distància i de forma conjunta, ofereixen un exemple d’intervenció urbana que ens interpel·la avui, no solament com a model urbanístic precís, sinó com a representació dels conflictes, ajustos i encerts d’una manera de fer ciutat. La garantia d’èxit se centra aquí en una definició arquitectònica molt precisa del que és l’espai públic simbòlic per mitjà d’un projecte rigorós, però que permet gran flexibilitat en l’organització dels usos que quedaran unificats per aquelles façanes. S’estableix, amb aquest projecte, una relació nova -i molts cops complexa- entre els agents que intervenen en la definició física de la ciutat: entre els privats i els que representen el interès col·lectiu; entre els que projecten el buit, les façanes i l’espai lliure, i altres que ompliran aquells escenaris.

         La plaça del XIX és, per a moltes ciutats, l’últim exemple significatiu de buit urbà construït com a conjunt representatiu -simbòlic i d’acumulació d’activitat-. Un projecte que podem estudiar avui quan ja no és el nou creixement un dels motors de la millora i la transformació urbanes, sinó tantes vegades la reconstrucció de la ciutat sobre si mateixa, la solució del conjunt a partir de la intervenció sobre les parts obsoletes o el projecte significatiu en els punts més indefinits.

         El projecte de plaça del vuit-cents és un bon exemple d’intervenció sobre un fragment, sobre un tros moltes vegades poc definit de la ciutat, amb voluntat de transformar-lo en lloc central, modern i vertebrador.