publications> UPC-LUB books > Geometria i projecte del sòl als origens de la Barcelona Moderna. La vila de Gràcia> introduction
 

Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona Moderna. La vila de Gràcia
Enric Serra Riera

Edicions UPC, 1995
ISBN 8476535171
206 pàgs.

 

 

 

 

 

 

         El títol d’una tesi no és un assumpte insignificant. En aquest cas, crea que reflecteix les intencions prioritàries del treball: explicar el caràcter projectual de les primeres anticipacions racionals pel que fa al creixement extensiu de Barcelona al segle XIX i la seva vinculació a les lleis de la geometria. L’exercici de la geometria com a art gràfic, art del dibuix, era al segle XIX una de les ocupacions centrals deIs arquitectes (millor encara: constitutives del seu ofici). La geometria és un llenguatge que partia de les traces, del dibuix traçat, en el fons de tots els dibuixos imaginables. Projecte de la forma de la nova ciutat com a geometria o, millor, com a resultat del compromís del context amb l’art gràfic.

        D’entrada també vull dir que l’afecció al segle XIX tampoc no és arbitrària. Sospito que molts deIs fenòmens urbans actuals neixen amb l’estigma indeliberat de la caducitat, amb el senyal involuntari de la decadència, o bé amb consciència clara del seu caràcter efímer.

         Mal que mal, aquells projectes de ciutat, elementals però rigorosos i resistents, han mantingut la ciutat viva fins ara. La ciutat d’avui se’ns esmuny entre les mans. Massa turbulències en aquest líquid en ebullició. La ciutat d’abans és més agraïda a la recerca i, a poc a poc, ens permet desxifrar les seves claus.

         A la primera part (capítol primer) presento el tema del creixement urbà com a cavall de batalla cabdal per als arquitectes del segle XIX. Només fins aleshores es fa necessària la seva anticipació projectual. De bon començament plantejo l’alternativa del creixement urbà fragmentari i espontani que es materialitza des de principi de segle al territori de Gràcia, en oposició a les hipòtesis globalistes per a la previsió de l’expansió de Barcelona promogudes des del poder polític. La gènesi d’aquest suburbi residencial del XIX m’interessa:

                a) com a fenomen de creixement urbà
                b) com a origen heterodox del primer procés d’urbanització de la perifèria de Barcelona
                c) com a forma urbana racionalment anticipada.

         I vet aquí que es tracta de qüestions decididament actuals, l’extensió de la ciutat d’avui constitueix un fenomen d’intensitat variable, permanent i relativament incontrolat; l’atenció a les perifèries com a àmbit propici per a tota mena d’experiències ja és freqüent en el medi acadèmic, i l’anticipació racional de la ciutat futura mitjançant hipòtesis i instruments d’escala diversa és una lògica preocupació que al llarg d’un segle i mig ha contribuït prioritàriament a la construcció del urbanisme com una disciplina amb contingut propi. No hi ha síntesi capaç d’abastar el fenomen del creixement urbà. La reducció de l'espectacle al seu moment inicial sembla, doncs, un objectiu prudent. Consegüentment, he limitat el meu àmbit d’estudi als projectes del sòl.

         Al capítol segon presento un mètode «peculiar» d'aproximació al projecte històric, que denomino la tècnica de l‘anacronisme deliberat. Com Menard, el personatge fantàstic que va imaginar Borges, he dedicat els meus escrúpols a repetir en un llenguatge nou uns documents preexistents. Preexistents però perduts. El profit d’aquest esforç, a priori desmesurat i inútil, no és tant la transcripció dels documents preexistents com suggerir una nova tècnica de lectura de la forma de la ciutat o, millor, del projecte de la ciutat.

         He cartografiat «allò desconegut» i en aquesta dèria m’he servit deIs materials d’arxiu (emblema sagrat del gremi deIs historiadors). És clar que en aquest punt he d'explicar certes premisses de mètode referents a la tensió (conflicte) que s’estableix entre els aspectes imaginatius i els més pròpiament historiogràfics que conflueixen en un treball que és alhora històric i especulatiu.
        1. Els components historiogràfics no són la finalitat única d’aquest text. Ha calgut un treball rigorós sobre fonts, arxius i textos, però només com a condició pròpia de tot estudi que conté inevitablement informació.
       2. Un arquitecte que treu el nas en el món de la historiografia urbana ha d’intentar forçar els límits del pensament actual envers el passat (amb especulacions lògicament ben argumentades), i més que més si la recerca s’orienta al millor coneixement del seu instrumental disciplinar.

         No s’ha de confondre, doncs, aquesta tesi amb una història urbana de Gràcia; més aviat es tracta de reconèixer el caràcter projectual i els agents motrius d’una forma de creixement que es produeix en el seu territori. En aquest capítol, i d’acord amb aquesta concepció instrumental de la historiografia urbana, estableixo convencionalment els límits territorials de l’àmbit objecte d’estudi, i determino les primeres conclusions sobre l‘aptitud del lloc com a base d’un assentament urbà. No hi ha dubte que el fenomen es produeix en sòl adobat.

         El tercer capítol és el cos central de la tesi. Aquí es realitza l’anàlisi i restitució gràfica dels projectes d’ordenació de sòl de les onze peces de més de quatre mujades. Segons que anava restituint els projectes, es feia la llum respecte les operacions més significatives d’aquest model de creixement. En tots aquests projectes de sòl es palesa la tensió entre la identitat geomètrica interna i la ineludible coherència en relació a una estructura més gran imprevisible. A desgrat de la seva extensió, no s’han estudiat en detall els projectes corresponents a les peces de terra de Mariano Alegre i el dit Camp d’en Vidalet, ja que revestien molt poc interès projectual. La Fontana, cal Comte, la pega de terra de F. Puigmartí i el barri de la Salut, tampoc no han estat objecte d’anàlisi particularitzada, ja que es van sotmetre a projecte un cop el model de creixement ja era consolidat.

         Mitjançant el dibuix i el text, identificarem cada fragment i les raons contextuals i geomètriques del seu projecte de sòl. Reconeixerem els elements constitutius del projecte i el seu rang. Finalment, representem la transformació del parcel·lari implícita a l’establiment dels primers emfiteutes i apuntem aspectes sobre el negoci del sòl, motor inqüestionable del procés.
        La naturalesa dels interrogants que em formulo mentre faig el camí de restitució d’aquests projectes, il·lustren de quina manera continuem pensant les mateixes coses des dels inicis de la disciplina, i de quina manera el passat serveix per il·luminar el present.

         En el quart capítol donem un cop d'ull als projectes de sòl corresponents a les peces de menor extensió. Distribuïdes irregularment pel territori, aquestes parcel·lacions persegueixen les descomposicions del sòl més profitoses i ignoren les geometries de les peces de sol veïnes. De les seixanta unitats identificades, he estudiat i dibuixat el projecte d’una mostra de deu parcel·lacions que resumeixen els caràcters d’aquesta classe de projectes de menor ambició.

         En els dos capítols anteriors s'apunta de manera implícita la necessitat ineludible duna certa forma de crítica disciplinar pel que fa als projectes de ciutat. En els projectes de sòl del XIX res no és casual. Ben al contrari, sempre són resultat d'un complex coherent de relacions de forma.

         De sobte, en el capítol cinquè es mostra el mosaic global, i la imatge representada pel trencaclosques es fa visible. La trama final és imperfecta, però innegable. L’anàlisi general ens permet reconèixer la diversitat i aptitud d'assumir la contingència com a propietats específiques d'aquesta forma de creixement i, per fi, una conjectura principal: l’escala intermèdia com a escala adequada per a l'anticipació projectual de la forma urbana. A Gràcia aquesta escala se situa en l’interval 4-10 mujades.

         L'encaix del trencaclosques presenta problemes precisament als marges. Comprovarem que el conflicte sempre es presenta en els marges de cada pega. En els marges de cada projecte, entren en conflicte temps diferents.

         El projecte de la forma urbana es realitza a Gràcia segons un model capaç de recalibrar-se sobre la marxa i que accepta alhora la seva incapacitat de predicció a llarg termini. Es tracta d’una forma de projectar la ciutat que accepta la volubilitat i diversitat dels comportaments dels agents que la materialitzen.

         La síntesi entre els diferents projectes de sòl es realitza a Gràcia mitjançant els «nexos geomètrics» que cada projecte de sòl infereix als següents. En la segona part d’aquest capítol es vindica la geometria com a temps inicial de la ciutat. La previsió d’ordres formals es basa, com sempre, en les lleis de la geometria (Gombrich).

         En el capítol sisè, subratllo el paper secundari de l’Administració local en el procés de formació del sòl urbà gracienc. En aquest darrer episodi del procés s’introdueixen partícules d’ordre en la trama viària (rectificacions de línia, obertura) per tal de corregir les imperfeccions d’aquest procediment fragmentari. L’execució material de l‘obra civil és una acció posterior i s’executa gradualment i sense conflictes amb els projectes primers d’ordenació del sòl.

         Finalment, en el capítol set, posem l’èmfasi en els avantatges d’un sistema arcaic de transmissió de la propietat del sòl: l’emfiteusi va fer possible a Gràcia l'accés a la propietat del sòl a uns agents amb pocs diners. Les dades de l’Arxiu Històric de Protocols Notarials i del Registre de la Propietat fan entenedores les xifres que es mouen en el negoci del sòl gracienc i la diversitat d’actors que es beneficien del procés.

         En l’Annex 1, estudiem per separat els elements constitutius del projecte de sòl i en traiem certes conclusions generals. El mòdul parcel·lari, l'illa, la plaça i la trama de carrers són la matèria exclusiva amb què l'arquitecte compon els projectes de sòl.

         L'afecció al pla del sòl no ens ha fet oblidar que la ciutat és un fet tridimensional. Així doncs, arrisco complementàriament una classificació tipològica que informa dels caràcters comuns dels primers edificis de la vila. L’Annex 2 presenta la informació recollida en el treball realitzat pel COAC, l’any 1975. Les anàlisis realitzades en els cursos acadèmics 79-80 i posteriors m’han convençut de la veritat de les conclusions d'aquell primer estudi.

         La paraula tesi suggereix una exposició de tipus dissertatiu amb totes les implicacions d’imperatius de raonament que això implica. R. Barthes va imaginar en contrapartida una teoria feta de discursos discontinus, una exposició de naturalesa fragmentària.

         Aquesta tesi no és una cadena d’arguments linealment exposats per tal d’arribar a unes conclusions definitives. Interpretant subjectivament una metàfora de Kundera, podríem dir que la tesi ortodoxa és un carrer estret pel qual es fan córrer les dades i les idees fins a les conclusions finals en què es concentra el sentit de tot l’esforç precedent.

        En el meu cas, el carrer és tortuós i ple de cruïlles per on s’escapen dades i idees parcials que reclamen els seus drets a canviar de direcció. Vull dir que no ha estat fàcil arribar a un final; estic convençut que per a certes empreses no n’hi ha cap de definitiu.