A P E R I T IVOS_lub

Girona, barri vell: una mirada personal. Quim Español. 21 de Febrer de 2011.

L’explicació d’una ciutat no és mai objectiva. Si qui ens en parla és arquitecte, encara ho pot ser menys. I si a més, la ciutat de què ens parla és la seva, i és per tant escenari de vivències quotidianes, objecte de projectes professionals i de recerques, lectures i escrits, la reflexió que en resulta és sens dubte d’una intensitat única. L’arquitecte, poeta i professor Joaquim Español va obrir-nos els ulls a la seva ciutat, Girona, a través de l’explicació d’un treball professional que ha donat lloc a la publicació del llibre “Girona, anatomia de la ciutat històrica”.

SAURES
El barri vell de Girona és com un saure antic atrapat al relleu, un animal confós amb la geografia i les cicatrius de la història. Un saure situat a l’encreuament de quatre rius, el Ter, l’Onyar, el Galligans i el Güell, en una plataforma plana on vessa el relleu de les Gavarres, i dotat d’una inèrcia rossiana, que el defineix per la suma d’espais públics i d’emergències (monuments).

ESTRUCTURA
La Via Augusta romana passa pel congost que retallen els rius. S’enfila des del sud cap al Fòrum romà, que avui és la plaça de la Catedral, i ajusta les seves rasants durant la pujada per tornar a baixar després. La muralla romana, en forma de triangle, escala la muntanya, i en segueix la traça en un dels seus costats. El seu recorregut és visible en el teixit medieval de la ciutat: encara treballa com a espina dorsal del barri vell, ara és el carrer dels Ciutadans, el carrer de la Força.

CONTRASTOS
L’estructura que cus la Via Augusta es completa amb una sèrie de recorreguts transversals en espina de peix: a ponent cap als eixamples de Vilanova i l’Areny, a l’est amb escalinates, que són escletxes entre els grans massissos edificats, entre les baluernes d’origen feudal, de gran alçada respecte a l’amplada del carrer. Es tornen lluminoses quan les pugem i arribem a les places des d’on podem contemplar les teulades de la ciutat; també quan les baixem, i apareixem de nou a la Via Augusta.

Més contrastos: contraposada a la ciutat medieval, la Rambla, dolça, de rasant suau. De nou la llum. I l’Onyar, amb una distància d’entre cinquanta i vuitanta metres entre marges, encara més ample i amb encara més llum que la Rambla. O la Plaça de Sant Agustí, de l’arquitecte Almeda, l’únic espai de Girona amb Servituds Especials d’Arquitectura.

PERSISTÈNCIA
La Catedral se situa a la plaça del Mercadal, ocupant la mateixa posició que el Temple d’August tenia al Fòrum romà, davant els jutjats, que alhora estan a la mateix lloc on s’emplaçava la basílica. Aquesta persistència dels usos i de la història també es fa evident en la imatge d’un fragment de muralla: se superposen els carreus petits i regulars de la primera muralla romana amb els vestigis sorrencs, més grans i irregulars de la defensa que va fer la ciutat el segle III dC per protegir-se de les invasions bàrbares; i encara al damunt hi veiem restes de la muralla carolíngia.

COHERÈNCIA
Tornem a la ciutat medieval per parlar de la coherència que ens transmeten les imatges de les teulades. La reticitat dels carrers i la unitat del teixit s’expliquen per la lentitud d’una construcció que no varia les seves tècniques entre els segles XI i XIV, per una repetició erràtica en l’espai d’elements que no són mai iguals però que sempre són semblants, per una decantació que repeteix els tipus en les substitucions per parcel·les, per cases. Per descriure-ho recupera les paraules de l’Abat Laugier referides a la ciutat medieval: “Unitat en el detall, tumult en el conjunt”.

Tres tipologies configuren aquest conjunt: la casa artesana pobra, el casalot (caracteritzat per la seva magnitud, a les parts altes de la ciutat, dels ciutadans honrats, aquells que han fet d’intermediaris entre senyors feudals i llogaters i han fet fortuna doncs, especulant) i la casa noble (molt semblant al casalot per l’amplada de la seva façana, per la proporció entre forats i massissos, per l’absència de cossos sortints i per la seva estructura amb pati interior).

BARROC
La plaça de la Catedral està oprimida pels noranta-nou esglaons que conformen la seva escalinata. De nou t’eixampla el cor l’efecte sorpresa de passar de la foscor a la llum, dels carrerons a la plaça trapezoïdal. És evident la desproporció entre continent (gran) i contingut (encara més gran); l’escalinata que el segle XVIII va fer construir el bisbe Pontich, comprimint l’espai, contrasta amb l’anterior escala medieval, estreta i dreta. Les escletxes que deixa amb els límits són massa estretes per la seva enormitat.

La capella de Sant Narcís, a l’església de Sant Feliu, de l’últim decenni del XVIII és d’un barroc encara més contundent. La planta la defineixen tres el·lipses: la de la sala, la de l’altar i la que allotja el cambril del sant. La tensió i el clarobscur caracteritzen una sala principal borrominiana.

CONTUNDÈNCIA
Girona és monocèntrica pel pes enorme que té la catedral. És un artefacte en un punt alt de la ciutat i tot criteri de composició li és negat en el seu exterior: una girola d’arcs gòtics enganxada de qualsevol manera a la nau, un campanar romànic, un cisellat delicat de la porta dels apòstols de Guillem Morey a continuació d’uns contraforts sense cap gràcia, un campanar de planta octogonal aixafada sobre una base d’arestes tallades a quaranta-cinc graus, una portalada barroca fent de tap cap a la plaça.

Aquest desordre aparent es converteix en contundència, unitat i coherència a l’interior: una única nau es construeix embolcallant l’església romànica, que no s’acaba d’enderrocar fins construir-se la portalada exterior barroca.

SEVERITAT
Si ens preguntem si darrere els contrastos de llum, els pendents, la verticalitat, la pedra i la història, les ciutats ens amaguen una ànima, per a en Joaquim Español, la severitat és la condició genètica que caracteritza la de Girona i la dels seus gironins conspicus (els seus ciutadans honrats), la d’aquells ciutadans seriosos que no somriuen mai. Com si les dues coses haguessin de lligar, la ciutat severa i els ciutadans severs.

La seva biòpsia de Girona, una explicació idiosincràtica amb barreja de detalls, coses generals i arguments universals, tenyida d’algunes pinzellades autobiogràfiques, ens confirma la sospita que les ciutats tenen uns valors (intangibles) més enllà de les seves virtuts materials.

Report : Eulàlia Gómez